No facis tard

No facis tard


Avui he tingut una oportunitat per reflexionar, altra vegada, sobre el nostre paper a la vida. Jo anava corrent i ell en bici, però els dos ens hem parat per comentar que feia massa sol per les capes de roba que havíem decidit posar-nos. “No és normal establir una conversa amb algú desconegut quan vas a fer esport per la muntanya”, m’ha dit ell. Li he contestat que no i just després hem dit adéu a una noia que també corria. “La societat ens ha ensenyat a fer el mateix que ha decidit fer aquesta noia”, ha afegit.

En comptes de preguntar-me amb què em guanyava la vida, m’ha preguntat quins són els meus lemes vitals. En aquell moment no li he sabut respondre, però m’ha encuriosit molt la direcció de la conversa i hem seguit el camí junts.

M’ha explicat, pensant-se que m’estava revelant les grans veritats del món, que la gent vivim com a “zombies”, que no ens atrevim a mostrar la nostra pròpia “merda” per por d’adonar-nos que hi ha un buit, que no servim, que no som feliços. Sense deixar-me parlar, també m’ha dit que al llarg de la seva vida ha pogut conèixer a moltes persones i viure molts moments. Que amb cinquanta-cinc anys d’experiència s’ha acabat adonant de la importància que té ser conscient de qui ets i de què fas aquí.

He resumit les seves paraules, molt maques i sinceres, en una sola explicació. Li he dit que la vida és un joc. Cadascú té les seves peces i és lliure de fer les jugades que vulgui. Hi haurà moments que perdrà i altres que avançarà. Però que el més important és respectar els moviments dels altres i no perdre mai de vista que el protagonista ets tu i que només tu ets responsable de les teves jugades.

M’ha dit que jo era molt diferent i que li encantava la metàfora que li havia explicat. Havia resumit molt bé què és la vida. M’ha tornat a explicar que fins els darrers anys no s’ha parat a pensar perquè fem les coses i li ha sorprès que jo ho tingués tan clar amb tan sols vint-i-dos anys. Això m’ha fet sentir llàstima per ell.

En primer lloc, perquè aquesta metàfora segur que no és meva. La meva memòria l’haurà tret d’alguna pel·lícula on els protagonistes jugaven a escacs. En segon lloc, perquè si amb cinquanta-cinc primaveres d’experiència, aquest home no ha sigut conscient de la vida fins fa pocs anys, ha perdut molt de temps.

M’ha explicat que sempre ha sigut bona persona, actiu, valent i cordial. Però que sempre s’ha vist fora de la societat, perquè no li agrada haver-se de sentir regit per unes normes establertes. Sense adonar-se’n, m’ha volgut donar lliçons de vida que jo ja conec prou bé. El que es diu ‘mansplaining’, que en anglès significa explicar les coses a las dones utilitzant un to de suficiència paternalista i condescendent. 

Això m’ha fet pensar en què és normal aquest acte micro masclista que ha dut a terme el pobre home. Té cinquanta-cinc anys i no ha estat educat per fer les coses d’una altra manera. I llavors hi he caigut. L’arrel de l’error d’haver fet un ‘mansplaining’ també és el causant de la seva tardança en adonar-se de la raó de la vida: la seva educació del segle passat.

Quan ens hem acomiadat, m’ha il·lustrat el pas del temps amb nou branquetes que ha trobat al terra. M’ha dit que cada una era una dècada. Primer m’ha ensenyat les set branquetes que, si tot va bé, em queden per viure a mi. I després, ha apartat les cinc que ell ja ha viscut i la novena que només és un impàs cap a la mort. M’ha explicat que només li queda una branqueta i mitja i que les ha d’esprémer al màxim, perquè és l’únic que li queda. Ha deixat anar un altre tòpic d’aquells que tothom diu quan es fa gran: “aprofita el temps perquè passa volant!”

Jo li he contestat que ell s’ha adonat del que és la vida quan només li queden una branqueta i mitja per valorar-la. Li he afegit que, afortunadament i si tot va bé, jo tindré més anys per fer el meu camí conscient. Perquè gràcies a l'educació que jo he rebut a diferència d'ell, amb tan sols dues branquetes, puc jugar al joc de la vida gaudint conscientment de cada jugada.