Santa Maria

Santa Maria

Quan t'apropes al Bruc per la carretera A-2, la Muntanya de Montserrat t’aclapara tan la mirada que no et fixes en les casetes que s'amaguen rere els arbres. Però quan ja et saps de memòria l'ordre de les piques: primer la magdalena i la gorra, després l'elefant, el plec dels llibres i el món gros... Comences a mirar la resta de paisatge. I de sobte, un dia t'adones de què a mesura que entres al poble, rere els pins hi ha una punxa piramidal de rombes blaus i blancs que sembla que vulgui sortir d'un cau.

El teu cap està tan acostumat a veure esglésies pels pobles de Catalunya que no penses en dedicar-hi ni un segon més i gires el cap per mirar els camps de l'altra banda. Les cases del carrer principal del Bruc t'hi ajuden. De fet, només pots veure la petita església sencera des d'un únic mirador que hi ha sobre el torrent.

Queda tan petita al peus de Montserrat... Però, qualsevol persona amb dos ulls estaria d'acord en què li dona un toc de color molt tendra damunt del llençol verd que fa pessigolles a la pedra marronosa.

Vaig tenir una grata sorpresa quan em vaig apropar per primera vegada a la seva porta i vaig llegir el seu nom. En aquell moment vaig saber que allò era casa meva. Després, vaig voler llegir més coses per saber-ne més d'ella. L'únic que vaig descobrir és que es tracta d'un edifici que amalgama art d'un ampli aspectre de la nostra història, des d'arquitectura del segle XI fins a decoració geomètrica del XVII.

En el cartell de presentació només hi ha un esbós de la seva planta, però si la vols veure per dins, hi has d'entrar.

"Actualment, el temple continua sent de nau única formada per quatre capelles laterals i un transsepte marcat. Exteriorment, la façana de l’absis té la típica decoració llombarda amb lesenes i arcuacions, que apareixen en doble registre, i una finestra de doble encaixada. Presenta finestres geminades, segurament originals, que conserven la columneta que fa de mainell." Això diuen.

Porto més d'un any vivint al Bruc i mai no he entrat a Santa Maria. No és que no hagi pogut. De fet, cada diumenge hi celebren missa. Tampoc és que no hagi volgut. Hi ha hagut dies que m'hagués agradat entrar, però no era un diumenge i la porta estava tancada. 

Quan em llevo al matí, la veig i li somric i penso que ella em desitja un 'bon dia'. L'he vista sote el sol, la pluja o la boirina de Montserrat, cada dia d'un color diferent. Miro les seves teules del segle passat descolorides pel temps i penso perquè la seva campana no sona mai.

He vist entrar-hi i sortir-hi gent. Ha acompanyat representacions teatrals i ha vist com enterraven gent al seu costat.

La veig cada dia com quan em miro al mirall. Els meus ulls poden contemplar les seves parets, igual que quan em rento la cara. Puc veure el seu campanar, igual que quan em pentino. Puc veure els seus arcs allargats, igual que quan em decideixo posar arecades.

Però encara no m'he atrevit a entrar-hi i conèixer-la per dins.