Per una mil·lèssima de segon aguda

Per una mil·lèssima de segon aguda

El teu esternut va despertar-me. Així vaig poder sentir com tancaves la porta intentant no fer soroll. No sabia quina hora era, però estava tot fosc. Vaig apartar els llençols ràpidament i vaig baixar corrent les escales. Sabia que et podia atrapar, però em vaig quedar rere la porta. No volia aturar-te sense saber per què havies marxat.


Pensava que t’hauries acomiadat de mi amb alguna nota. Abans de sortir a buscar-te al carrer, vaig encendre tots els llums del pis perquè cap racó em passés desapercebut. Els meus ulls corrien més que el meu cos. Era de matinada i ell encara no s’havia despertat. Només vaig trobar tiquets. Cap paper, damunt la taula. Cap nota penjada a la nevera. Cap missatge enlloc.


Vaig tornar corrent al llit per si havies deixat alguna cosa sobre la tauleta de nit, per quan em despertés. Tampoc. Desesperada, em vaig quedar asseguda a la butaca que mai no fèiem servir del costat del llit. Era prou còmode. No podia pensar i no trobava cap sentit a la teva fugida sense dir-me res.


Havia de saber per què havies decidit, finalment, tirar la tovallola. Què havia passat perquè marxessis de nit, aprofitant el meu son profund.


Eren tantes les vegades que m’havia trencat el cap pensant què rondava pel teu cap. El meu objectiu des que et conec havia sigut fer sortir els teus mals de cap en forma de paraules. Hores i hores intentant apropar-me a tu i entendre’t. Desitjant que t’obrissis i ajudar-te.


Ara, fins i tot havent marxat, no havies sigut capaç de donar-me una explicació. Ni un petó endormiscat, ni un adéu a cau d’orella. Ni una simple nota. Res.


Volia sortir de casa rere teu per demanar-te el perquè. Però alguna cosa em feia restar asseguda. Un jo meu em deia que tu t’havies convertit en una d’aquelles preguntes que no tenen resposta.